...

Pedres de sal, i de sol. Murs de deserts que s'alcen més amunt que els núvols més alts.

Mars infinits. Onatges incandescents que vibren en les pupil·les de la ceguesa, i en l'esperança trencada. L'ansietat corroeix el vol dels ocells. I una angoixa inexplicable és darrera de cada porta que tanques. Mars infinits, vaixells perduts, naufragis sense coordenades, una soledat d'horitzons gèlids i vents àrtics.

En la teva casa. La pluja en els vidres de les finestres, un ressò de rius ocults. Faltes ortogràfiques, acòlits en ceremonies de religions paralitzants. La mort al rostre desert.

...

És l'inici inesperat d'un dolor, un matí de sol de primavera que explota dins teu. És algú a prop teu, insospitat, que fa tremolar el teu aire, que fa créixer l'herba en les parets de la teva illa dels mars àrtics. És la por, una por a ser ocell al vent, a sentir de nou els focs darrera les muntanyes i córrer fins la carena. És alguna cosa que et guanya, que esbotza els quadrats delimitats d'un mon tancat, un rec d'aigua entre pedres de sal.

...

Des d'aquí que a cops no hi és, i altres és un desert de pedres blanques i sons absents, i a vegades és la pluja i rius inesperats, una alegria de balcons al sol d'abril.

Aquest aquí fràgil, i ferm. Arbre entre els penyassegat i el mar de tempesta, i entre les seves arrels, nius.

Com dir-te l'angoixa del temps que passa ? La suor que traspassa els rellotges i penetra en la pell. La mirada que es crema al obrir els ulls.

Hi ha un pacte de pàgines de llibres, de cançons de bressol per a grans, fins plorar i vessar l'espuma i arribar a l'aire on tu hi ets. 

.

En la pluja, aigua en el teu cos, en el meus llavis regalima. Espurnes de focs líquids, mal que et devora i et mata. El rostre en el temps, la vellesa dibuixa rostres. En les andanes d'estacions, les hores convertides en dècades, en moments, en renuncies oblidades.

En la pluja, en cada gota que cau dins la boca. Desert i el camí puja fins la carena, i d'allà segueix pujant fins les muntanyes que no veus darrera la boira i els núvols.

Hi ha una casa, una cabanya, un refugi, prop del cim. 

.

Tornes cartes i les bústies son plenes i queden al terra i a l'oblit de xarxes ocultes. El que no va arribar a ser, i la gent que ha mort ja i recordes i oblidaràs i ningú coneixerà ni sabrà. Pàgines que son fulls trencats, pantalles que no arribaran a imprimir-se. Túnels, d'informació falsa, i una música sincopada.

Segueixes la línia de l'horitzó en les fotografies interiors. Dins els missatges, s'encadenes imatges que no arribes a veure. Un dolor de frases repetides i inútils, de portes que obres quan ja ningú por sortir. La mort es aigua, una inundació que puja de nivell per escales clausurades.

Ets dins la casa, hi ha llum a les finestres.

.

Dins els ascensors, un descens als subterranis de la foscor. No hi sortida sinó recordes l'entrada. L'aire espès de cossos tancats. Altres cossos entre els murs que no trobaràs, o que no reconeixeràs. El tacte de les parets de metall penetra en la teva ceguesa. I les mans cremen, un incendi de soledat sense esperança.

Retrocedir fins escoltar la música. És en les notes del piano, en la bellesa sense fi on creix alguna cosa similar a l'herba i les paraules, a un petit bassal d'aigua, a un núvol blanc en el cel infinit de blau, a una mirada que no es la teva i que tremola en tu, ocell ferit d'amor.

Em sobren actes nuls i el temps em retorça els membres. Sento que frego l'obscuritat fins fer-me sang.

.

Els murs infinits que has construït en les hores preses d'angoixa. El temps que creix des de la teva infància i et deixa tancat en un espai cada cop mes reduït. No hi cap ningú més, quasi no hi ha caps tu.

La tristesa, la desesperança, els miralls tèrbols on el teu destí viu sense que tu hi creguis. Tot lo escrit és cert, però no tot està aquí escrit. Finestres, no hi han finestres en els murs.

Segueixo el reso dels teu passos. Com veure el teu gest en la foscor? 

.

Si deixo de sentir la teva veu, la foscor em guanya, creixen boscos nocturns entre les paraules que ja no dius, i entre els meus passos sento les altres vides irreals desfent els camins i els somnis.

Si desperto i caic en una nit que no conec, de murs d'esglésies, i al mig, el mar en runes, flames en el cels, soledat d'horitzons. Diluïdes flors en l'aire corrupte.

Si veus qui ve i no obriràs la porta, i a ningú diràs que m'has deixat tancat a l'altra casa.

El silenci dels dies sense paraules, la tristesa a les parets, el rastre d'insectes sense signes, i en el fons de les finestres, la teva mirada perduda

Tremola dins teu la vida, aus ofegant-se en un descens oceànics a les profunditats. Morir no es res, sinó hores que no són, és la detenció el dolor. Les columnes d'errors ortogràfics, estructures gramaticals incomprensibles, els camins cremant en un capvespre de desamor, matèries inorgàniques,la ceguesa.

Si deixes de parlar-me, em perdre en l'obscuritat.

..

Has trobat el camí a casa. Però la casa és runes, i pedres en l'herba i la fusta podrida, antigues finestres que es confonen amb parets enderrocades, portes on mai existiren. Fang, i antics mobles que són només terra acolorida. Qui habitava ja no habita sinó en el teu record.

Universos paral·lels. Línies difoses entre el dibuix de les ombres del brancatge dels arbres. El bosc es tanca. Impenetrable. I els camins desapareixen.

No tornara ningú. Ni del silenci blanc de la boira. Ni de la tempesta en els cims i de l'amor i dels llamps entre els cossos. Tot és només en tu, i l'angoixa de oblidar-ho, de perd-ho.

..

..

El bosc i la font i la casa en runes. El temps. I el mateix bosc, la font perduda i seca, pedres només en el lloc dels antics murs.

Mes abans, imagines finestres i persianes i el sol entrant entre les escletxes. I aquell aire net i que es mou en les fulles i els papers.

El somni s'encercla i creix en una espiral semblant a una musica que repeteix acords i avarca espais on no has arribat, encara. Penetrar en la llum de la infància, una atmosfera de boira entre els dits. El record es rememora fins entrar en la realitat d'ara.

Apunts, textos que llegeixes, paraules que et salten vives fins dins teu. Focs reals entre l'era i els camps.

.

Cada frase un mur, una pared construïda de paraules que desconeixes, un significat obvi i per a tu ocult. Només pots tornar en somnis a la casa de la teva infància. I dins les espirals del somni, l'atmosfera essencial d'un record real. Els vernís d'un moble, l'amplitud dels calaixos del bufet, el tacte de la tela d'una butaca. Estas en un cinema que ja no existeix, una pel·lícula en blanc i negre que mai vas veure, no ets sol, entre les cadires buides hi ha altre gent, i no dins el teu somni, en la música.

Engrunes de pa en els camins del bosc nocturn. Bardisses. L'herba seca en els peus nus. Llegeixes poemes fins trobar la serie de paraules que desencadenen la frase, el tret que es dispara contra les habitacions tancades. La nit en el carrer, o en els camps profunds i erms.

La gent que va pel carrer porta ganivets amagats, però en el bosc intueixes presencies més amenaçadores. Els contes infantils i la pèrdua del record entre la boira. Alenada de por i una angoixa d'escales fosques. Tremola en tu alguna cosa que vol sortir, alguna cosa que presenteixes i no veus. Dins, fora. A prop, lluny. Complements circumstancials. L'essència inversa.

.

Hi ha un moviment imperceptible en els corredors de nit, infinitesimal, de veus xiuxiuejant en suspens, de son tranquil. La llum entra de fora, i m'aixeco i ressegueixo les habitacions buides, una a una, a milers, fins no trobar res.

Tanques portes. Però la vida no queda dins. La vida s'ofega dins. Tornaràs a despertar, sol contra tu mateix. Numeres xifres o lletres. Recites frases. Inconnexes. El llit blanc, la finestra amb visillos i porticons. Es record i aigua sobre el paper, esborrant les paraules.

No hi ha res, després.

.

.

Que queda sinó la vida? Encara que ja no sigui aquella, la nostra de llavors, i les fotografies ja siguin antigues i el rius ja no d'aigua i sí de record.

Diverses vides, entre el dolor i la desesperança, unes. I altres entre el inesperat oblit, una suma d'anys com magatzems desapareguts, dècades sense cap olor, una asèpsia de dades i gestos.

El canvi, el fred del metall, perforacions en altres planetes, permanent moviment estel·lar. El centre de l'univers en translació perpetua. En tu hi és tot, en tu comença tot. Filosofia de mobles de fòrmica. Truques portes, et truquen a la teva porta. Massa general. No se que em dius.

Esperes, segueixes la música, el camí dins el bosc. Alguna cosa fràgil i tendre i fugaç. El moviment de l'aire per les ales d'un petit ocell, el gest detingut i expectant, la mirada d'una petita nena, la joia de veure-la.

Esperes, escoltes les paraules quasi imperceptibles que t'arriben des de fora. Els murs són portes si tu ets a prop, els deserts aigua i esperança.

T'espero a tu. Ja fa temps que te'n vas anar o et vaig perdre. Els diaris ja no són els mateixos i han pintat d'altre color els corredors. Esperes, espero. Diferents instàncies. L'olor d'un cos que estima, entre l'herba i els arbres, darrera les parets on ets pres.

Esperes un moment. Esperar en les andanes els trens que ja no passaran. Instants que et seduïen en l'adolescència. La fugacitat del vent esculpint formes úniques i ja mortes allà, abans. I així i tot, esperes, un moment, saps del aire dins les habitacions, dins les coves.

Vindrà la llum i s'encendran les finestres des de la nit, i sabràs que tot acaba. Que el mar arriba a les cases, i la gent crida, i no hi ha ningú que et busqui a tu. Repetiran els llavis el moviment d'oracions oblidades i no recordaran respirar. Pell a pell, els ulls tan junts que desenfoco la mirada i no et veig.

Puja al balcó, al terrat, crida tu també, l'aigua ja en els peus, s'enfonsen les parets i el somni a començat amb tu encara despert, esperant alguna cosa de no saps que. 

.

.

El camí no arriba enlloc. Tu sí, enllà de la remor del mar en els carrers de nit. De les parets emblanquinades, de les finestres i balcons oberts. Tremoles allà, límits difosos de lo que ets, i d'altres eren dins teu. Els colors a la pell, i dins els ulls el rostre de la teva vida.

Pronoms possessius. Possessions en la foscor. Diners o cossos. L'abandonament, i imatges trencades, la llum entrant fins cegar les fotografies. Un gos corre pels camps i en els carrers, adolescents creixen en la soledat. Juntes les mans. Una por enganxosa i portes baten l'aire que quedarà clos i irrespirable. En els prestatges, bitllets, monedes, incomptables. En els habitacions, nuesa i buidor.

.

El camí que s'endinsa en el bosc, després de la pluja. Petjades en el fang, i en l'herba, rastres estranys. Rètols d'antigues llibreries, paraules i llums. Entre els fulls, les fulles, i la soledat de caure el capvespre en una saturació d'humitat, de línies sense fi, signes. Les notes senzilles d'un piano, quasi una repetició constant. Salms, oratoris, res arriba a creuar la teva mirada, però la teu veu delimita el ritme de creixement dels arbres, la profunditat del riu en la vall, el dibuix dels brancatges en el vent. Vine, un gest, t'espera. El camí no arriba enlloc, enllà. Tu sí.

.

El temps i les hores. Llençols al vent i al cel blau, i al sol. El moviment de les ombres en l'espai reduït d'un sospir. Calidoscopis de imatges i de vides diverses i simultànies. Creuaments d'autopistes i línies ferroviàries, el pont que acosta per un instant, i després la velocitat que separa potser definitivament a la gent que potser mai es tornarà a aproximar.

Estaves sol i has sortit als corredors de tarda. Ningú, però darrera de totes les portes tancades presenteixes altres vides. O una simulació de tot, i llavors la por. El vent segueix, les fulles de les plantes es mouen, d'una forma nerviosa, d'electricitats que no aconsegueixen la llum.

Tornes als llençols, la teva ma comprova si ja són secs i un nen et mira i construeix el primer reducte de temps. La hora circular és una ona que s'expandeix en la superfície de la pell.

Cap paraula amable.

.

.

Les mans dins l'aigua negra del cubell. I el cubell dins el pou. Cucs, larves, insectes morts, insectes vius que et piquen la pell. T'inoculen ferments maleits. Una visió segada de tu mateix. L'impossibilitat d'arribar a ningú. És el teu alè aquesta aigua negra que puja i ofega els teus murs de saliva bruta.

En la més alta torre. I des d'allà, des del centre del conte infantil crides els teus anys i el temps i la voluntat de trencar els cercles laberíntics que has construït en més d'una i dues vides. Darrera teu, trinxeres, escomeses penetrant en la mort, sang inútil i l'espera de tantes nits en urgències que no eren.

Canvies de joc, la musculatura es resenteix d'esforços en l'aire del moviments i les desfetes. Buidat d'esperança perquè ara ets a prop, molt a prop. Et presenteixo.

.

Molts dies després. En els llibres hi ha paraules noves. Però has de trobar el corredor. La infància, la veritat.

Els cims més alt són a prop del precipici, i de la bellesa també. El teu gest quan despertes. La seqüència de idees quan caus al somni i no et pots agafar a res. El que escrius un i altre cop, dins el somni ja, i no arribàs a llegir.

Mous pedres, desfàs camins, les setmanes passen. La lectura aturada a la tauleta de nit. Un impacte de letargia.

L'aigua segueix fosca, larvada.

.

S'atura dins el túnel. Tren, escriptura, algú. Potser música. Però fugien pel túnel, de nit, sense llum, les mans a la pedra abrupta. Quasi no parlaven. Els llavis tremolosos de por.

Les estacions desèrtiques. A les que no arribarien. Mai. Planells antics de carrers que ja no existeixen. Et veig caminar pel carrer. Podria tancar els ulls, i el teu cos dansaria, en un gest ampli i circular.

Obscur, però a la finestra arriba la primera claror del dia. Fa més fred encara. I els rellotges també s'aturen i algú mort, llunya, desconegut.

A batzegades. Es fragmenta el color. Ja no hi ets, ara.

.